dimarts, 23 de novembre de 2010

Què n'hem de fer, d'aquest jovent?


"Molt Honorable President Montilla,

     M'he assabentat que ha destinat 20.000.000 d'€ perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s'impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s'han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m'agradaria demanar-li disculpes.

     Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d'educació obligatoria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l'execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.

     
Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.

     
També vull aprofitar l'avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; pero ells dos s'aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí, tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal·liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària; aixo m'alleuja la consciència.

     Té tot el meu suport per acabar d'eradicar valors com l'esforç, el sacrifici i l'excel·lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectoria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi's amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d'atur juvenil: quins ignorants!!

     
Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l'esperança perquè a la nova generació que puja no l'haurà d'ajudar tant; s'estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.

     Cordialment,


       XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

       P.D. Prego que disculpi el fet d'haver après a escriure sense faltes d'ortografia".
CARTA DE DISCULPA AL PRESIDENT MONTILLA*
*Aquesta carta no l'he escrita jo, però he considerat oportú publicar-la al bloc.

I això és el que es percep sovint a les aules

Està clar que el sistema de pensions farà figa, sobretot si confiem en que aquesta generació que puja ens la pagui. I no ens podem permetre sustentar nosaltres tota aquesta generació ni-ni que no fot l'ou. L'arrel del problema no sé exactament on s'ha d'anar a buscar, però el que sí que sé és que cal buscar una solució. I aquesta no passa només per facilitar-los encara més les coses (quan molts ja han tingut tot el que han volgut i més!). I llavors, quan les noietes es queden prenyades (no serà per falta de mètodes anticonceptius i de facilitats per abortar) els donem més ajudes pels fills. I au, vinga! Ajuda va, ajuda ve. I d'aquesta manera no s'espavila ni Déu (com diria en Puigcercós), sinó que es potencia aquest apalancament perpetu i es crea així un modus vivendi a base d'ajudes que paguem entre tots. No, no estic en contra de les ajudes. Però cal anar amb compte amb qui es donen i com es donen. I no és aquesta la primera solució, ni molt menys la única. Cal pensar tots plegats en què hem fet (o, més aviat, què hem fet malament) perquè la cosa degeneri de tal manera. I posar una solució al problema, no un (costós) pedaç.



dijous, 29 de juliol de 2010

Cruel Espanya

La votació d'ahir al Parlament de Catalunya va tenir com a resultat, pels pèls, la prohibició de les corrides de toros a Catalunya. Me n'alegro del resultat, però més me n'alegraria si la prohibició hagués estat unànime.

A mi els toros m'agraden, però pasturant pel camp. Les corrides que es fan encara, a casa nostra i on sigui, les detesto. Mai m'han agradat perquè, tot i que diguin que aquí se'n fan des del segle XVIII, jo no les he sentit mai meves, mai han format part de la meva cultura particular. Però, el que és més, qui és tan cruel de disfrutar amb el patiment d'aquests animals? Jo no ho puc sofrir. És intolerable que hi hagi qui gosi gaudir amb el patiment dels altres, siguin persones o animals. I no dic pas que ens haguem de fer tots vegetarians (amb l'alimentació no m'hi poso), però sí que hauria de formar part de l'ètica de qualsevol persona amb un mínim d'educació i escrúpols, que tot això és innecessari.

Ara, a sobre, els populars volen recórrer, altre cop, al Tribunal Constitucional per tornar-hi! I encara ens diuen que si hem tractat aquest tema com una continuïtat de l'estira-i-arronsa entre Catalunya i Espanya... Jo no ho veig així, ni de bon tros (encara que sí que és veritat que Espanya ha quedat retratada com a cruel a nivell mundial...).  Penso que aquest tema s'hauria de tractar des d'Europa, on ja existeixen unes directives que són d'obligat compliment a tots els països membres i que fan referència al benestar animal, almenys pel que fa al transport i sacrifici... Per què no afecten també els toros d'Espanya? No hi ha collons? Doncs que s'ho facin mirar tots plegats.

És més, a Catalunya, per anar bé, s'hauria d'extrapolar la prohibició a totes les celebracions que incloguin el patiment "innecessari" dels animals, com els correbous de les comarques tarragonines, encara que l'animal no sigui sacrificat, ja que també pateix. Per què coi corren, sinó, els bous?

Publicat un extracte a El Punt Barcelona de diumenge, 1 d'agost de 2010.

dimarts, 22 de juny de 2010

Castellà vs català

Un dia d'aquests parlava amb un company de feina: ell m'explicava la seva vida en castellà; quan jo parlava, ho feia en català, la mateixa llengua amb què em dirigeixo als alumnes, molts dels quals viuen en castellà. 

No dic pas que la vida d'aquesta persona, immigrant d'Extremadura de fa uns 35 anys, no tingui el seu interès, ja que és un cas particular d'entre tants altres immigrants de la resta d'Espanya dels anys 60 i 70 (fet històric que per nosaltres té molta importància, no tant pel bé que ens va fer aquesta mà d'obra en el seu moment, sinó per les ferides que ens ha deixat). 

Anys enrere, jo vaig viure a Portugal durant una breu temporada de set mesos. Vaig anar-hi dins el programa Erasmus d'intercanvi entre universitats, però jo sempre he dit que no vaig fer vida d'Erasmus, perquè senzillament no vaig voler: jo no vaig voler concentrar-me juntament amb altres Erasmus en un pis d'estudiants, sinó que em vaig voler integrar entre els estudiants portuguesos convivint-hi en una residència; jo no vaig voler anar de festa en festa arrossegant la ressaca del dia anterior; i jo sí que vaig voler aprendre la llengua portuguesa, tot i que sabia que per Portugal m'hi podia moure i fer-me entendre perfectament amb el castellà.

Per contra, altres Erasmus de la meva facultat que venien de la resta d'Espanya es van agrupar en un pis com formant el seu gueto i, tot i apuntar-se, com jo, a un curs de portuguès, van acabar l'estada sense parlar-lo. Penso que això diu molt d'aquests espanyols, tant quan van a Portugal, com quan venen a Catalunya. O no us sona, això?

Jo vaig tornar a la meva terra i vaig tornar a parlar el català (que mentre estava a Lisboa només el parlava per telèfon o l'escrivia per internet) i, curiosament, més d'una vegada, quan anava pel carrer i algú se'm dirigia  a mi en castellà per preguntar-me una adreça, per exemple, jo li responia -inconscientment- en portuguès!. En part, això em disgustava perquè m'estava saltant la norma de no passar-me al castellà quan em parlen en aquesta llengua (sempre i quan estigui als Països Catalans i l'altre m'entengui), però per altra banda, m'alegrava d'haver desterrat, ni que fos per una temporada, el castellà de la posició que ocupava com a segona llengua dins el meu cap.

De totes maneres, jo ja havia tornat i, de mica en mica, el portuguès que havia après havia anat quedant en un segon pla i, per imposició, vaig recuperar el castellà. Jo tinc sempre present aquesta estada a Lisboa, i quan -massa sovint- em topo amb persones castellanoparlants que van venir de fora de Catalunya fa tants anys i, ni ells, ni els seus fills, ni els seus néts parlen una gota de català perquè, senzillament, no els dóna la gana, em fa molta ràbia i em sento oprimida i trepitjada, talment com feien per Portugal aquells Erasmus: sense cap mena de miraments i amb total falta de respecte.

dimecres, 2 de juny de 2010

Allò que mengem

Estic contenta perquè, per fi, algú posa ordre en tot aquest reguitzell de productes alimentaris amb etiquetes cridaneres que ens trobem a les prestatgeries dels supermercats. Ja era hora! És un tema que em tenia mosquejada de feia temps. Vaig posar el meu crit al cel anys enrere quan una coneguda marca de llet i productes làctics que no ve al cas però que es diu Pascual, va aconseguir, amb tot el seu potencial econòmic, que un producte anomenat iogurt (que gairebé es podria considerar com a aliment funcional tradicional) pogués mantenir aquest nom després d'haver estat pasteuritzat (és  a dir, després d'haver destruït tota la seva càrrega microbiana, portadora de bona part dels efectes beneficiosos del iogurt). Val a dir que, fins a la intervenció de Pascual, un iogurt, per definició, havia de contenir els bacteris vius que havien provocat la fermentació de la llet, és a dir, el iogurt. 

Darrerament han proliferat tota mena d'aliments amb valor afegit (anomenats així perquè te'ls cobren més cars, però no necessàriament tenen aquest valor) que han contribuït a confondre i desorientar els consumidors. Per una banda, hi ha productes enriquits, com per exemple la llet enriquida en calci. Quin sentit té si la llet ja en porta, de calci (si bé diuen que costa més d'absorbir que el del iogurt)? Podem aportar al nostre organisme més calci provinent d'altres fonts, com el iogurt o el formatge, sense necessitat de beure molts vasos de llet o d'haver de comprar llet enriquida en calci. Per altra banda, hi ha llets que porten fibra (¿?). Coi, quina combinació més rara. Menja verdures, o cereals integrals! També hi ha tots aquells aliments anomenats funcionals perquè, se suposa, tenen alguna funció beneficiosa per al nostre organisme  (reduir el colesterol, augmentar les defenses...). 

Aquí, els fabricants s'han aprofitat del desconeixement de bona part del públic, i això no és ètic. Fa falta més educació en aquest sentit, sense necessitat que, el fet de tenir uns estudis determinats et permeti desxifrar segons quina mena de missatges. 

No dic pas que no sigui veritat tot això. Però potser per un producte que és vàlid se'n venen trenta que no ho són. Per tant, feien falta estudis científics per a demostrar-ho que és el que, a partir d'ara, es demana per llei als fabricants. El que haurem de tenir en compte és que potser això encarirà una mica més aquests productes...ara tindran un cost afegit.

Per acabar, com molt bé deia una professora de la meva facultat feta la llei, feta la trampa perquè, per més que calguin estudis científics, amb l'estadística a la mà un pot demostrar el que vulgui presentant uns resultats enganyosos. Així doncs, no us deixeu enganyar i sempre és millor una dieta rica en productes frescos i, especialment rica en fruites i verdures, cereals i llegums, un bon oli d'oliva com a condiment, pocs greixos saturats, prou proteïna animal/vegetal, poca sal, poc sucre i...alerta amb segons quins productes transformats!

dilluns, 31 de maig de 2010

Arriba la calor...i les vacances?

Arriba la calor, i amb ella les ganes de fer vacances. Perquè de ganes en té tothom. N'hi ha que, malgrat tot, no se n'estan dels grans viatges, alguns s'hi miren més i diuen "aquest any anirem de camping", i d'altres no s'ho poden ni plantejar (ni parlar-ne, vaja). De totes maneres, per pocs recursos de què disposem, i per més que tinguem obligació de treballar -qui tingui la sort de fer-ho- o d'estudiar  per reciclar-nos i poder tenir opció a una fenia (ja no dic: ni millor, ni pitjor; simplement, una feina), qui més qui menys, tothom espera amb ànsia les "vacances".  Unes vacances entre cometes perquè qui no es busqui un curro per l'estiu, es buscarà cursos per estudiar, a distància o presencials, i si no, potser s'haurà de fer companyia a la parella, que és ella qui es troba en aquesta situació. 

No obstant això, una remulladeta a la platja -ni que sigui a la Barceloneta- o a la piscina municipal, o al Ripoll (ara que amb les pluges ens ve més ple! Almenys aquest any no se'ns ha ajuntat la sequera mediambiental amb la sequera econòmica) sí que ens la podrem permetre. Perquè el que és a casa nostra, la calor apreta i potser un estiu d'aquests, si ens hem de quedar gaire per aquí Sabadell, ens trauran de casa com pernils cuits al forn. No exagero, no. Aquest any tenim termòmetre i ja estem pendents de batre rècords de temperatura. 

Jo, sincerament, desitjo que arribin les primeres vacances per poder fer les vacances entre cometes, i així preparar-me per als temps que venen. Ja vam fer bé l'estiu passat de celebrar el final de les meves oposicions fent de les vacances un no-parar d'anar amunt i avall, que si ara cap aquí, que si ara cap allà..., talment com si ens ensuméssim que tardaríem en poder gaudir tant del temps lliure. Potser sí que vam tenir vista...

Per sort, ens queda el consol de poder gaudir cada moment que vivim, per petit que sigui. Deixar el gaudi pel temps lliure o les vacances, és un gran error i un mal plantejament vital.

dimecres, 26 de maig de 2010

Uns fan i altres desfan

Avui estreno blog. Jo ja ho tenia pensat de feia temps però pensava "ja ho faré més endavant, que ara no tinc temps...", i així, ho anava ajornant. Però al final m'he dit "no, no, crea'l ara, que si de cas, ja te'l desfarà algú altre". I és que, és ben cert, mentre uns fan, els altres desfan.

Sense anar més lluny, avui en fer una ullada al correu electrònic, m'he assabentat que el nostre fantàstic conseller Maragall (conegut ja com a "Manostijeras" al Polònia) adoptarà noves mesures per a fer front a la crisi, mesures basades en desfer millores que s'havien aconseguit temps enrere. No dic que no hi haguem de fer front, a la crisi, no dic pas això. Però és que sembla que els funcionaris, i molt especialment els del sector de l'educació, ho haguem de pagar tot. I, entre aquests, els que som interins o substituts som els que més ens les carreguem. Vinga retallar, i més retallar encara com si encara no n'hi hagués prou. Que no ho veuen que ja no hi cabem als pantalons de tant estrènyer-nos el cinturó!! 

Moltes persones que aquests darrers anys treballaven com a interines o substitutes pel Departament d'Educació s'han vist literalment excloses de la borsa de treball per la qual treballaven des de fa alguns anys. I si no treballes un curs, el curs següent encara ho tens més pelut per treballar perquè l'ordenació de la borsa es fa en funció del temps treballat. 

A més, molts d'aquests interins potser ja han aprovat les oposicions alguna vegada -com jo, que vaig treure gairebé un 8, coi- però continuem condemnats a la feina intermitent i inestable perquè justament no tenim prou temps treballat acumulat. Senzillament penso, que de la mateixa manera que una bona nota a les oposicions no garanteix la bona tasca del professor, tampoc ho garanteixen cinc, deu o quinze anys d'experiència, perquè n'hi ha que no es mouen del camí traçat el seu primer dia de feina, per més que troni o que estigui emboirat. Vull dir que n'hi ha que són tan o més patates que el primer dia al cap de deu anys.

Fa uns mesos dèiem que no podíem ni fer plans. No parlo de fer petits o grans viatges ni res d'això (que no ho hem fet mai) simplement em refereixo, per exemple, a formar una petita família, petitona només. Tampoc. Ara  ja estem nerviosos perquè se'ns acaba l'atur, i no sabem com haurem d'encarar els mesos, ...anys que venen. Es tracta de sobreviure mentre vas maquinant noves maneres de guanyar-te la vida, i no ens ens sortim de tanta desorientació.

Altres plans, com marxar a altres terres on també podríem haver fet de professors, també s'han esvaït. Si aquí no hi ha feina, allà encara menys. I ens hem quedat lamentant no tenir un tros de terra per fer-hi un hortet amb quatre enciams, quatre cols i quatre tomaqueres, ni que fos.

Vaja, que ara es tracta de pensar, crear, edificar (idees, projectes, no edificis), en definitiva, trencar-nos les banyes per poder construir tot allò que aquesta refotuda crisi ens ha desfet. I mirar endavant que, pas a pas, ja ho diuen, "qui dia passa, any empeny".