dimarts, 22 de juny del 2010

Castellà vs català

Un dia d'aquests parlava amb un company de feina: ell m'explicava la seva vida en castellà; quan jo parlava, ho feia en català, la mateixa llengua amb què em dirigeixo als alumnes, molts dels quals viuen en castellà. 

No dic pas que la vida d'aquesta persona, immigrant d'Extremadura de fa uns 35 anys, no tingui el seu interès, ja que és un cas particular d'entre tants altres immigrants de la resta d'Espanya dels anys 60 i 70 (fet històric que per nosaltres té molta importància, no tant pel bé que ens va fer aquesta mà d'obra en el seu moment, sinó per les ferides que ens ha deixat). 

Anys enrere, jo vaig viure a Portugal durant una breu temporada de set mesos. Vaig anar-hi dins el programa Erasmus d'intercanvi entre universitats, però jo sempre he dit que no vaig fer vida d'Erasmus, perquè senzillament no vaig voler: jo no vaig voler concentrar-me juntament amb altres Erasmus en un pis d'estudiants, sinó que em vaig voler integrar entre els estudiants portuguesos convivint-hi en una residència; jo no vaig voler anar de festa en festa arrossegant la ressaca del dia anterior; i jo sí que vaig voler aprendre la llengua portuguesa, tot i que sabia que per Portugal m'hi podia moure i fer-me entendre perfectament amb el castellà.

Per contra, altres Erasmus de la meva facultat que venien de la resta d'Espanya es van agrupar en un pis com formant el seu gueto i, tot i apuntar-se, com jo, a un curs de portuguès, van acabar l'estada sense parlar-lo. Penso que això diu molt d'aquests espanyols, tant quan van a Portugal, com quan venen a Catalunya. O no us sona, això?

Jo vaig tornar a la meva terra i vaig tornar a parlar el català (que mentre estava a Lisboa només el parlava per telèfon o l'escrivia per internet) i, curiosament, més d'una vegada, quan anava pel carrer i algú se'm dirigia  a mi en castellà per preguntar-me una adreça, per exemple, jo li responia -inconscientment- en portuguès!. En part, això em disgustava perquè m'estava saltant la norma de no passar-me al castellà quan em parlen en aquesta llengua (sempre i quan estigui als Països Catalans i l'altre m'entengui), però per altra banda, m'alegrava d'haver desterrat, ni que fos per una temporada, el castellà de la posició que ocupava com a segona llengua dins el meu cap.

De totes maneres, jo ja havia tornat i, de mica en mica, el portuguès que havia après havia anat quedant en un segon pla i, per imposició, vaig recuperar el castellà. Jo tinc sempre present aquesta estada a Lisboa, i quan -massa sovint- em topo amb persones castellanoparlants que van venir de fora de Catalunya fa tants anys i, ni ells, ni els seus fills, ni els seus néts parlen una gota de català perquè, senzillament, no els dóna la gana, em fa molta ràbia i em sento oprimida i trepitjada, talment com feien per Portugal aquells Erasmus: sense cap mena de miraments i amb total falta de respecte.

dimecres, 2 de juny del 2010

Allò que mengem

Estic contenta perquè, per fi, algú posa ordre en tot aquest reguitzell de productes alimentaris amb etiquetes cridaneres que ens trobem a les prestatgeries dels supermercats. Ja era hora! És un tema que em tenia mosquejada de feia temps. Vaig posar el meu crit al cel anys enrere quan una coneguda marca de llet i productes làctics que no ve al cas però que es diu Pascual, va aconseguir, amb tot el seu potencial econòmic, que un producte anomenat iogurt (que gairebé es podria considerar com a aliment funcional tradicional) pogués mantenir aquest nom després d'haver estat pasteuritzat (és  a dir, després d'haver destruït tota la seva càrrega microbiana, portadora de bona part dels efectes beneficiosos del iogurt). Val a dir que, fins a la intervenció de Pascual, un iogurt, per definició, havia de contenir els bacteris vius que havien provocat la fermentació de la llet, és a dir, el iogurt. 

Darrerament han proliferat tota mena d'aliments amb valor afegit (anomenats així perquè te'ls cobren més cars, però no necessàriament tenen aquest valor) que han contribuït a confondre i desorientar els consumidors. Per una banda, hi ha productes enriquits, com per exemple la llet enriquida en calci. Quin sentit té si la llet ja en porta, de calci (si bé diuen que costa més d'absorbir que el del iogurt)? Podem aportar al nostre organisme més calci provinent d'altres fonts, com el iogurt o el formatge, sense necessitat de beure molts vasos de llet o d'haver de comprar llet enriquida en calci. Per altra banda, hi ha llets que porten fibra (¿?). Coi, quina combinació més rara. Menja verdures, o cereals integrals! També hi ha tots aquells aliments anomenats funcionals perquè, se suposa, tenen alguna funció beneficiosa per al nostre organisme  (reduir el colesterol, augmentar les defenses...). 

Aquí, els fabricants s'han aprofitat del desconeixement de bona part del públic, i això no és ètic. Fa falta més educació en aquest sentit, sense necessitat que, el fet de tenir uns estudis determinats et permeti desxifrar segons quina mena de missatges. 

No dic pas que no sigui veritat tot això. Però potser per un producte que és vàlid se'n venen trenta que no ho són. Per tant, feien falta estudis científics per a demostrar-ho que és el que, a partir d'ara, es demana per llei als fabricants. El que haurem de tenir en compte és que potser això encarirà una mica més aquests productes...ara tindran un cost afegit.

Per acabar, com molt bé deia una professora de la meva facultat feta la llei, feta la trampa perquè, per més que calguin estudis científics, amb l'estadística a la mà un pot demostrar el que vulgui presentant uns resultats enganyosos. Així doncs, no us deixeu enganyar i sempre és millor una dieta rica en productes frescos i, especialment rica en fruites i verdures, cereals i llegums, un bon oli d'oliva com a condiment, pocs greixos saturats, prou proteïna animal/vegetal, poca sal, poc sucre i...alerta amb segons quins productes transformats!