dimarts, 22 de juny de 2010

Castellà vs català

Un dia d'aquests parlava amb un company de feina: ell m'explicava la seva vida en castellà; quan jo parlava, ho feia en català, la mateixa llengua amb què em dirigeixo als alumnes, molts dels quals viuen en castellà. 

No dic pas que la vida d'aquesta persona, immigrant d'Extremadura de fa uns 35 anys, no tingui el seu interès, ja que és un cas particular d'entre tants altres immigrants de la resta d'Espanya dels anys 60 i 70 (fet històric que per nosaltres té molta importància, no tant pel bé que ens va fer aquesta mà d'obra en el seu moment, sinó per les ferides que ens ha deixat). 

Anys enrere, jo vaig viure a Portugal durant una breu temporada de set mesos. Vaig anar-hi dins el programa Erasmus d'intercanvi entre universitats, però jo sempre he dit que no vaig fer vida d'Erasmus, perquè senzillament no vaig voler: jo no vaig voler concentrar-me juntament amb altres Erasmus en un pis d'estudiants, sinó que em vaig voler integrar entre els estudiants portuguesos convivint-hi en una residència; jo no vaig voler anar de festa en festa arrossegant la ressaca del dia anterior; i jo sí que vaig voler aprendre la llengua portuguesa, tot i que sabia que per Portugal m'hi podia moure i fer-me entendre perfectament amb el castellà.

Per contra, altres Erasmus de la meva facultat que venien de la resta d'Espanya es van agrupar en un pis com formant el seu gueto i, tot i apuntar-se, com jo, a un curs de portuguès, van acabar l'estada sense parlar-lo. Penso que això diu molt d'aquests espanyols, tant quan van a Portugal, com quan venen a Catalunya. O no us sona, això?

Jo vaig tornar a la meva terra i vaig tornar a parlar el català (que mentre estava a Lisboa només el parlava per telèfon o l'escrivia per internet) i, curiosament, més d'una vegada, quan anava pel carrer i algú se'm dirigia  a mi en castellà per preguntar-me una adreça, per exemple, jo li responia -inconscientment- en portuguès!. En part, això em disgustava perquè m'estava saltant la norma de no passar-me al castellà quan em parlen en aquesta llengua (sempre i quan estigui als Països Catalans i l'altre m'entengui), però per altra banda, m'alegrava d'haver desterrat, ni que fos per una temporada, el castellà de la posició que ocupava com a segona llengua dins el meu cap.

De totes maneres, jo ja havia tornat i, de mica en mica, el portuguès que havia après havia anat quedant en un segon pla i, per imposició, vaig recuperar el castellà. Jo tinc sempre present aquesta estada a Lisboa, i quan -massa sovint- em topo amb persones castellanoparlants que van venir de fora de Catalunya fa tants anys i, ni ells, ni els seus fills, ni els seus néts parlen una gota de català perquè, senzillament, no els dóna la gana, em fa molta ràbia i em sento oprimida i trepitjada, talment com feien per Portugal aquells Erasmus: sense cap mena de miraments i amb total falta de respecte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada