Arriba la calor...i les vacances?

Arriba la calor, i amb ella les ganes de fer vacances. Perquè de ganes en té tothom. N'hi ha que, malgrat tot, no se n'estan dels grans viatges, alguns s'hi miren més i diuen "aquest any anirem de camping", i d'altres no s'ho poden ni plantejar (ni parlar-ne, vaja). De totes maneres, per pocs recursos de què disposem, i per més que tinguem obligació de treballar -qui tingui la sort de fer-ho- o d'estudiar  per reciclar-nos i poder tenir opció a una fenia (ja no dic: ni millor, ni pitjor; simplement, una feina), qui més qui menys, tothom espera amb ànsia les "vacances".  Unes vacances entre cometes perquè qui no es busqui un curro per l'estiu, es buscarà cursos per estudiar, a distància o presencials, i si no, potser s'haurà de fer companyia a la parella, que és ella qui es troba en aquesta situació. 

No obstant això, una remulladeta a la platja -ni que sigui a la Barceloneta- o a la piscina municipal, o al Ripoll (ara que amb les pluges ens ve més ple! Almenys aquest any no se'ns ha ajuntat la sequera mediambiental amb la sequera econòmica) sí que ens la podrem permetre. Perquè el que és a casa nostra, la calor apreta i potser un estiu d'aquests, si ens hem de quedar gaire per aquí Sabadell, ens trauran de casa com pernils cuits al forn. No exagero, no. Aquest any tenim termòmetre i ja estem pendents de batre rècords de temperatura. 

Jo, sincerament, desitjo que arribin les primeres vacances per poder fer les vacances entre cometes, i així preparar-me per als temps que venen. Ja vam fer bé l'estiu passat de celebrar el final de les meves oposicions fent de les vacances un no-parar d'anar amunt i avall, que si ara cap aquí, que si ara cap allà..., talment com si ens ensuméssim que tardaríem en poder gaudir tant del temps lliure. Potser sí que vam tenir vista...

Per sort, ens queda el consol de poder gaudir cada moment que vivim, per petit que sigui. Deixar el gaudi pel temps lliure o les vacances, és un gran error i un mal plantejament vital.

Uns fan i altres desfan

Avui estreno blog. Jo ja ho tenia pensat de feia temps però pensava "ja ho faré més endavant, que ara no tinc temps...", i així, ho anava ajornant. Però al final m'he dit "no, no, crea'l ara, que si de cas, ja te'l desfarà algú altre". I és que, és ben cert, mentre uns fan, els altres desfan.

Sense anar més lluny, avui en fer una ullada al correu electrònic, m'he assabentat que el nostre fantàstic conseller Maragall (conegut ja com a "Manostijeras" al Polònia) adoptarà noves mesures per a fer front a la crisi, mesures basades en desfer millores que s'havien aconseguit temps enrere. No dic que no hi haguem de fer front, a la crisi, no dic pas això. Però és que sembla que els funcionaris, i molt especialment els del sector de l'educació, ho haguem de pagar tot. I, entre aquests, els que som interins o substituts som els que més ens les carreguem. Vinga retallar, i més retallar encara com si encara no n'hi hagués prou. Que no ho veuen que ja no hi cabem als pantalons de tant estrènyer-nos el cinturó!! 

Moltes persones que aquests darrers anys treballaven com a interines o substitutes pel Departament d'Educació s'han vist literalment excloses de la borsa de treball per la qual treballaven des de fa alguns anys. I si no treballes un curs, el curs següent encara ho tens més pelut per treballar perquè l'ordenació de la borsa es fa en funció del temps treballat. 

A més, molts d'aquests interins potser ja han aprovat les oposicions alguna vegada -com jo, que vaig treure gairebé un 8, coi- però continuem condemnats a la feina intermitent i inestable perquè justament no tenim prou temps treballat acumulat. Senzillament penso, que de la mateixa manera que una bona nota a les oposicions no garanteix la bona tasca del professor, tampoc ho garanteixen cinc, deu o quinze anys d'experiència, perquè n'hi ha que no es mouen del camí traçat el seu primer dia de feina, per més que troni o que estigui emboirat. Vull dir que n'hi ha que són tan o més patates que el primer dia al cap de deu anys.

Fa uns mesos dèiem que no podíem ni fer plans. No parlo de fer petits o grans viatges ni res d'això (que no ho hem fet mai) simplement em refereixo, per exemple, a formar una petita família, petitona només. Tampoc. Ara  ja estem nerviosos perquè se'ns acaba l'atur, i no sabem com haurem d'encarar els mesos, ...anys que venen. Es tracta de sobreviure mentre vas maquinant noves maneres de guanyar-te la vida, i no ens ens sortim de tanta desorientació.

Altres plans, com marxar a altres terres on també podríem haver fet de professors, també s'han esvaït. Si aquí no hi ha feina, allà encara menys. I ens hem quedat lamentant no tenir un tros de terra per fer-hi un hortet amb quatre enciams, quatre cols i quatre tomaqueres, ni que fos.

Vaja, que ara es tracta de pensar, crear, edificar (idees, projectes, no edificis), en definitiva, trencar-nos les banyes per poder construir tot allò que aquesta refotuda crisi ens ha desfet. I mirar endavant que, pas a pas, ja ho diuen, "qui dia passa, any empeny".